El cap de setmana passat vam estar adaptant unes llegendes per fer-les una mica més actuals i també vam preparar els titelles per poder fer un teatre pels petits. Aquí tenim penjades les adaptacions.
TINAGERS, reviseu-les que les haurem de saber bé el dia que toqui fer-les, ja sabeu… 😉
LLEGENDA DE SANT JORDI (ADAPTADA)
Fa molt i molt de temps, el poble de Vidreres era devastat per un drac ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny es podia olorar.
El monstre era l’estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Vidreres van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.
I així fou com després d’una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l’estomac del drac. I així ho van fer, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l’abominable bèstia se’n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer malifetes per aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s’oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d’anar.
I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit, com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura, muntat sobre un ferrari blau, es va presentar. La donzella se’l mirà i l’advertí:
– Fugiu! fugiu ràpidament d’aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà
– No patiu jove donzella. Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d’aquesta fera.
No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l’horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva espasa làser, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la va matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.
LA LLEGENDA DE L’ARC DE SANT MARTÍ (ADAPTADA)
Diuen que fa molt de temps els colors van començar a barallar-se. Cada un proclamava que ell era més important, el més útil, el millor.
El verd va dir: “Sens dubte jo sóc el més important. Sóc el signe de la vida i l’esperança. M’han triat per a l’herba, els arbres, les fulles. Sense mi tots els animals moririen. Mireu al vostre voltant i veureu que estic en la majoria de coses”.
El blau va interrompre: “Tu només penses en la terra, però considera el cel. L’aigua és la base de la vida! El cel dóna espai, pau i serenor.
El groc va deixar anar una petita rialla: “Sou tan seriosos! Jo duc al món rialles, alegria i calor. El sol és groc, igual que les llimones. Sense mi no hi hauria alegria”.
Tot seguit el taronja va prendre la paraula: “Jo sóc el color de la força i la salut. Puc ser poc freqüent però sóc molt valuós per a les necessitats internes de la vida humana. Jo duc les vitamines més importants. Penseu en les pastanagues, carabasses, taronges, mangos, mandarines i papaies. No estic tot el temps donant voltes però quan pinto el cel a la matinada o al capvespre, la meva bellesa és tan impressionant que ningú no pensa en vosaltres”.
El vermell no podia contenir-se per més temps i va dir: “Jo sóc el color del valor i del perill. Estic disposat a lluitar per una causa. Sense mi la terra estaria buida com la lluna. Sóc el color de la passió i de l’amor, el cor és vermell i també les maduixes”.
El violeta va envermellir amb tota la seva força. Era molt alt i va parlar amb gran pompa: “Sóc el color de moltes flors, i també d’una gran verdura, les albergínies!”.
El blau marí va parlar de manera molt més tranquil·la que els altres, però amb la mateixa determinació: “Penseu en mi. Sóc el color del silenci. Rarament us adoneu que hi sóc, però sense mi tots seríeu superficials. Sóc el color del mar, i també dels texans”.
Així fou com els colors van estar presumint, cadascun convençut que era el millor. La seva discussió es va fer cada cop més sorollosa. De sobte, va aparèixer una resplendor de llum blanca i brillant. Hi havia llamps i trons. Va començar a ploure a bots i barrals. Els colors van començar a arraulir-se amb por, acostant-se els uns als altres, buscant protecció.
La pluja va parlar: “Colors, esteu bojos, lluitant entre vosaltres, intentant de dominar la resta. No sabeu que el sol us ha fet a tots? Cada un té un objectiu especial, únic, diferent. Ells us va estimar a tots. Ajunteu les vostres mans i veniu amb mi”.
“El sol vol estendre-us a través del món, en un gran arc de color, per recordar que us estima a tots, que junts podeu viure en pau i alegrar la vida a totes les persones”.
I així és com en juntar-se el sol i la pluja apareix l’arc de sant Martí al cel per a que, quan el veiem, recordem que tots hem de tenir-nos en compte.
0 comentaris