Foto de grup al costat del Camp Nou
Ho hem tornat a fer! Per quarta vegada, el Grup d’Esplai Vidrerenc ha organitzat, dins les activitats d’hivern, el Bus Barça per anar a veure l’entrenament de portes obertes del FC Barcelona. La sortida va anar molt bé. Al bus ja escalfàvem motors amb variats càntics coneguts com l’himne del Barça, l’himne de l’Esplai, o inventats com el Messi Fefa d’Or, fent pancartes, pintant-nos la cara, fent-nos fotos o jugant. Ja a Barcelona i després de fer una llarga cua, vam accedir al Miniestadi, on ens vam acomodar per esmorzar. El fred i el vent no van minvar la nostra il·lusió i veu, només accedir al camp, el nostre conegut speaker va adreçar-se a nosaltres en tot moment per iniciar càntics, cantar nadales, fer la primera onada… Sort que el Barça ens va regalar uns buff que ens van anar d’allò més bé per passar el fred i cuidar el coll per quan sortíssin els jugadors. Vam poder gaudir de l’entrenament del millor Barça de la història. Una vegada finalitzat, i abans de pujar als autobusos, com ja mana la tradició, ens vam fer una foto de grup al costat del Camp Nou. Cansats, però encara il·lusionats, vam fer el camí de tornada tot recordant moments, mirant fotos, xerrant, jugant o dormint. Tot plegat era el preludi que s’acabaria d’arrodonir amb l’esperada nit de Reis.
És molt difícil explicar amb paraules el que es viu a l’Esplai, també és difícil d’entendre-ho per a qui no n’ha fet mai. Passa una mica com amb el dibuix de la serp del Petit Príncep. Hi ha qui veurà un tros de fang i hi ha qui veurà una Fefa d’Or. Ara, quan ja han passat uns anys i mirem enrera, fem balanç i ens adonem que tenim un munt de records i anècdotes d’aquesta sortida. Cada any que hem anat a veure al Barça ha passat quelcom inesperat i especial. Com diu el savi Catxi: “esas cosas no se pueden planificar, salen”. I té raó. Per exemple, qui ens hauria dit que al 2008 Ronaldinho es preguntaria “Qué es esplai?” i ens signaria, després de mil i una peripècies de tres monitors, una pilota gegant que un dia uns altres monitors havíen aconseguit en una paradeta de dards i que havien decidit deixar a l’Esplai, així com també que sortíriem al diari Sport. O que al 2009 li regalaríem a Leo Messi la samarreta del 15è Aniversari del GePV i coneixeríem, per pur atzar, a la Leila gràcies al llançament d’una xapa del GePV al camp. O bé que al 2011 sortíriem al programa Punto Pelota, i que gràcies a un megàfon comprat als xinos i a en Catxi aconseguiríem unes mans gegants i que el president del Barça, Sandro Rosell, vingués a saludar expressament només als nens de l’Esplai, així com també que Leo Messi ens signés la samarreta “Un 10 d’Estiu” gràcies a la Leila.
Però amics i amigues, aquest és el secret i poder dels infants: creuen en els somnis i no es rendeixen davant un “no”. Potser per això aquest Esplai des de fa 19 anys és com és i fa el que fa: perquè encara segueix creient en els somnis i no es rendeix davant un “no”. Aquest 2012, però, ha estat més especial que els altres anys. Especial perquè ha culminat amb l’entrega de la “Fefa d’Or”, tancant així un seguit de petites i minúscules accions, personatges, objectes i persones que han anat sumant i aportant el seu granet de sorra i sense les quals res seria el mateix. Especial perquè en Marçal li va poder entregar a Leo Messi aquest premi, aconseguint complir així un somni que anys enrera semblava una utopia i que, actualment, s’havia pogut fer realitat i havia adquirit un valor molt més significatiu, personal i emocional per tots i que va molt més enllà del mer fet d’entregar un premi a una personalitat. S’ha tancat un cercle màgic i preciós i estem completament segurs que a tots ens ha fet, i ho seguirà fent, una mica més feliços. Com diu Roald Dahl “El que no creu en la màgia mai la trobarà”. Gràcies, i mai millor dit i més que mai: moltes fefes!
Enllaços:
0 comentaris